El destí no
plora mai.
Les llàgrimes
sempre són
dels que arrastra
pel camí...
Viure sense un plor
potser és com
viure sense flors.
onatge
La riquesa del silenci no vull malbaratar-la amb les meves paraules ni tan sols que siguin l'aixada que llauri la teva consciència, només que el petit eco del silenci t'arribi a través d'elles. Que el fruit de la vida sigui compartir el viure...
No fa massa estona que plorava jo... Sóc tan bleda! :P
ResponEliminaSi el destí no plora, tampoc riu. És destí i prou. Allò que ens fa humans és ser conscients del destí i plorem quan estem tristos i riem quan ens sentim alegres i valorem cada gest, cada flor que trobem a la vora del camí, com els teus poemes, Onatge.
ResponEliminaDe fet, si algú passara per la vida sense plorar demostraria estar totalment mancat de sentiments.
ResponEliminaHi ha que conèixer la tristesa per saber estar alegres. Tot demana un equilibri. També hi ha qui plora de tanta felicitat, aquest sí que no sap el què es fa.
ResponEliminaUna abraçada sense llàgrimes.
maijo
Doncs ell s'ho perd, A vegades va tant bé plorar! Com a mínim aprengués a mirar-se le s flors! :)
ResponEliminaDoncs ell s'ho perd, a vegades va tant bé plorar! Al menys aprengués a mirar les flors...
ResponEliminaQuè seríem sense emocions? Seríem com un desert sense aigua... una vida sense flors.
ResponEliminaQué bonic!
Una gran abraçada per totes -és curiós que tot i que el destí és masculí, no hi ha cap home als comentaris...-, no sé siestava escrit al destí o a les estrelles...
ResponEliminaonatge
plorem, riem, vivim!
ResponEliminam'agrada!
salut,