El temps és besada.

El temps és besada,

és flor, és arrel,

és terra i és vent.

És barca de viatge.

És tall i ferida,

sabates i camí,

llàgrimes i somriures.

Temps. Una sola vocal

i quatre consonants.

Temps,

ja ha passat,

està passant...

Pensa que el teu només és teu.

Temps no és un rellotge,

no és d’avui per demà,

ni per passat demà.

Temps és ara que respires,

ara que vius que somrius,

que plores, que somies,

que dorms, que estimes,

que desestimes...,

quan et fereixen,

quan ets ferida.

Temps,

és quan penses

i també quan creus

que no penses,

quan tens fred, quan ets caliu,

quan ets poema –que sempre ho ets-,

quan tanques els ulls i mires...,

quan dringuen les campanes.

És temps quan obres

un paraigües en temps de sol.

Quan la pluja rega els teus sembrats,

i quan desfà la terra llaurada.

Quan la terra va adoptant

totes les fulles d’arbre

que el vent va desfullant.

El plor d’un infant

quan neix també és temps.

La sang és temps.

La mort és temps.

La guerra és un mal temps.

Des de que el temps és temps,

el món és món.

Hi ha temps de lluna

i de sol, i temps de nit.

I el temps de les mans buides.

I sempre és temps de

la riquesa al cor.

Hi ha el temps de copa

i el del got, el de la

dansa de caminar

i el d’aguantar-se amb un bastó.

No hi ha un temps de mort,

tot depèn de si l’enterrem nosaltres.

onatge