E ts la lluna de les nits.
La nit de la boira.
I el silenci en l’eco de la soledat.
Ets la passió en el foc de viure.
Ets el retorn quan dos i dos
no sumen quatre.
Tinc un fred a la pell
i un gel al cos.
Tu ets la música
a la partitura de l’amor.
Nits a flama d’espelma.
I d’altres d’espelma sense flama.
Obrir els ulls és una festa
i tancar-los una gesta.
Viure és tenir la ferida oberta.
La soledat és com una illa deserta,
i la companyia l’aventura de viure.
S’obren portes secretes
amb la clau de la senzillesa.
No tinc estalvis de vida
perquè el que de debò
té valor és el dia a dia.
Hi ha qui estalvia l’avui per demà
i sempre acaba caducat.
Viure és un poema que unes
vegades vola amb el vent,
altres es mulla sota els núvols
amb la pluja i altres naufraga
a la platja davant la mirada de les roques.
I quan vola amb l’estel de la passió.
Amor és estimar i viure cada dia,
si creus que tens l’amor
llavors es quan se’n va
pel camí de l’enyor.
Avui el dia és net i clar,
doncs a respirar!
No es pot ajornar fins a demà.
La rutina és el càncer del temps.
Hi ha records que són com un rosari.
Com el rosari de l’aurora.
Els records són com les fulles
de l’arbre de viure, les unes
cauen i altres queden per sempre.
I l’arbre segueix amb les seves arrels.
I la terra que l’abraça que
és el seu pa de vida...
Aquesta expressió "com el rosari de l'aurora", que l'he escoltada de vegades, què significa exactament?
ResponEliminaQuina preciositat, quin gustàs llegir, preciós preciós...
ResponEliminanoves flors, t'ho passaré per correu, però ve a dir que serà llarg, més llarg i acabarà malament...
ResponEliminaUna abraçada sense rosari.
onatge
zel, gràcies, deu ser que em llegeixes amb bons ulls.
Una abraçada amb lluna.
onatge
Ja et coneixia aquest poema, però cada vegada que el llegeixo és com si fos la primera vegada i hi descobreixo nous racons inèdits.
ResponEliminaUna abraçada.
galionar quan llegim un poema tot depèn de la lluna que hi ha...
ResponEliminaUna abraçada inèdita.
onatge
Saps? Avui la lluna fa somriure al cel, ara mateix cap a l'est, i Venus li dibuixa una preciosa piga.
ResponEliminaPilar, he sortit a passejar amb la Fosca, i he vist la lluna, i la piga m'ha semblat un punt i seguit... Els grills cantaven, la brisa duia sal de mar, el far feia l'ullet. La lluna no m'ha abandonat fins que he entrat a casa.
ResponEliminaUna abraçada amb somriure de lluna.
onatge
No deuria, de vegades, fer tan de mal deixar caure les fulles seques...potser siga perquè esperem que amb la primavera es tornen a fer verdes...una llàstima. Tal volta ens ocupem massa de les fulles i baxem poc la vista per a fixar-se en les arrels...i un dia, massa tard, s'adonem que ja no ens queda terra per a subjectar-se.
ResponEliminaMagnífic poema!! un luxe llegir-te :)
Xica potser el luxe és saber-nos fruit de les arrels de la vida, i tens raó, les fulles només són poemes que el vent fa cantar... El luxe també és que hi hagi amb qui compartir les paraules.
ResponEliminaUna abraçada de luxe.
onatge
Aquest és un cant a la vida que comparteixo! Els teus ulls sempre tan sensibles a les emocions de viure...
ResponEliminaUna abraçada per tu també,
Mònica
Mònica celebro que compartim el cant a la vida.
ResponEliminaSalut i vida.
onatge