Anava a publicar un poema que té 14 folis, però veig que algú arrufa el nas... Un de curt.
Les paraules van
prenent forma
com el llangardaix
que s’estira
a hora de sol.
El poema és
el drac que
duc a dins,
l’accent són
els pètals de la flor...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
14 folis! N'hauríem de llegir una mica cada dia... :)
ResponEliminaUn drac amb pètals de la flor com a accents! Que bo!
Posar accents és una cosa molt difícil...Que a tu et resulta fàcil.
ResponEliminaJo no arrufaré el nas...però t'aniria llegint a estonetes, perquè els accents s'han de llegir poc a poquet!
ResponEliminaVa...un bocinet cada dia, d'acord?
Una abraçada, onatge!
Quina por, si dus un drac a dintre! Mira que quan se't deu despertar la fera...! Sort dels accents, que el deuen assuavir...!
ResponEliminaUna abraçada amb por de mossegada.
Carme tens raó seria massa...
ResponEliminaPilar, de vegades em sap fins i tot greu reconèixer que sí, que deixant estar de banda la qualitat -que no m'importa-, escriure em resulta molt fàcil. De tota manera quan escric és com si tingués calaixos i només tingués d'anar obrint i va sortint tot...
fanal blau, sí, és veritat hauria de ser per entregues...
galionar no dubtis que totes les persones portem un drac a dins. Unes vegades està adormit, altres hipnotitzat, altres somiant, unes tardes va al casal, viatja amb l'INCERSO... etc, etc...
Una abraçada sense mossegada.
onatge