El sepulcre sempre
és la profunditat.
De vegades mentre
ja és primavera
ens entretenim
collint pètals...
El sol sempre juga
a llums i ombres.
Allibera't de la
pedra de l'angoixa.
Els afectes perduts
no estan mai a la
secció d'objectes perduts...
Les campanes sempre
estan desentonades,
només les fan cantar
a por i remor...
Dorm, i demà -com ara-
seràs perfum de flors,
i cada cèl·lula del teu cos
serà un pètal de vida...
onatge
Onatge,
ResponEliminaM'agrada molt el teu poema i el seu missatge. Llegint-lo m'han vingut al cap uns versos de Miquel Martí i Pol, que deien així:
"Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec a l'endemà, xopa de vida."
Una abraçada molt lliure.
maijo
La natura , la primavera, els colors i els missatges...
ResponEliminaPoesia per a reflexionar. Gràcies!!!
És un bon missatge, crec que me n'enduré un parell de bocins per a posar-los en pràctica! Bona nit, onatge!
ResponEliminaAixò que «Els afectes perduts
ResponEliminano estan mai a la
secció d'objectes perduts...» pot ser tan difícil de veure...
maijo Joanna i Carme, m'agrada que us agradi Lliure. De fet no són més que petites reflexions en veu alta, sense cridar...
ResponEliminaTres abraçades lliures.
onatge
Lliure, triant, decidint,vivint...Reinventant-se cada dia.
ResponEliminaBona nit, Onatge.
Dormiré, doncs...
ResponElimina