Un que era d’esquerres,
comptava els diners amb la dreta...
Anava a missa i combregava, però al
carrer repartia hòsties a tort i a dret.
Les coherències i les incoherències fan
de mal digerir en una mala digestió.
Un que era de dretes
empunyava l’arma amb l’esquerra...
Quan va a missa és l’amor de l’aigua i el vi.
Pel carrer hi ha senyals de prohibit girar,
i tothom gira, giren i giraran...
El campanar dóna l’hora, però el temps
és teu, és personal,
només tu el pots respirar,
ningú no ho pot fer per tu.
Sort que el temps té tant de valor
que no es pot comprar.
Respirem, i ho fem sense
respirar que ens ofeguem...
Paraules i cançons
i cadenes a les processons...
Acabo aquí, però continua...
Que continue...que no està bé deixar al personal a mitges, encara que ben mirat, llegir tanta veritat junta pot crear col•lapses en certs organismes; millor en dosis xicotetes.
ResponEliminaEm fas pensar que el món és un gran contenidor de prejudicis...
ResponEliminaEl món realm ent és gran contenidir de prejudicis, d'incongruències, d'incoherències i de conveniències! Però més val que ens ho agafem bi i a dosis xicotetes...
ResponEliminaXica ara sembla que tingui preu i res no tingui valor...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
Pilar, el món no sé què és. En tot cas puc dir que hi ha moltes coses que no m'agraden...
Una abraçada.
onatge
Carme, sembla que tot sigui una gran INCOHERÈNCIA, i encara hi ha qui s'ho mira i somriu feliç...
Una abraçada.
onatge
onatge, això de "hi ha qui s'ho mira i somriu feliç"... em posa en més paradoxes de les que ja tinc per mi soleta... Somriure feliç em sembla el millor que podem fer, però no sé si veient el món o malgrat que veiem el món. M'agrada soriure feliç, ho faig tant com puc, la veritat.
ResponElimina