Sóc com sóc.
Somiador d’ulls oberts.
Passatger amb sabates
i camins de temps.
Nàufrag supervivent
al mar de la vida.
Respiro amb les gavines
a la meva platja.
Visc sense cap creu
ni rosari, la fe
és respirar amb el vent.
Tinc algun calendari
petrificat a la paret.
Sempre em trobo
un pètal del passat...
onatge
Segur que molts i moltes ens hi trobarem en la teva manera de ser...I està bé que siguis com ets si t'està bé i t'hi sents a gust!
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema, de fet, mentalment en faig una fotografia!
Una abraçada, onatge!
No si ja li deia jo a Carme que somniadors en som més d'un...
ResponEliminaSomiador d'ulls oberts, els somnis sempre il·luminen el camí!
ResponEliminafanal blau m'agrada que t'agradi el poema i que te n'hagis fet una fotografia.
ResponEliminanoves flors, a mi també em passava sabia que hi havia més persones somiant però no qui eren, ara sé que volsatres també hi sou.
Carme com diu en Lluís Llach: No abatateixis el somni...
És ara que ens volen fer creure que tot és un somni i que ja en despertarem...
Una abraçada de somni.
onatge