dissabte, 22 de maig de 2010

La llibertat dels ocells.



A la taula un destí d’abans d’ahir,

un pa ressec i una copa d’aigua de mar.

El sol traspassa els vidres

i em diu hola company i amic.

La digestió dels records,

les vivències a la sang.

He sentit el volcà que ofega el cor.

He sentit la porta que

volgudament es tanca.

De les flames en guardo les cendres,

el foc no ha de tornar a viure.

He posat els pensaments a la foguera,

i no cremen, estan humits de silenci,

mullats de tendresa i núvols de passió

sense pluja, neguit mar endins.

Esperança a la butxaca

de l’espanta ocells.

La llibertat dels coloms...

onatge

4 comentaris:

  1. Avui m'embolico amb el que dius. Escolto unes paraules i tot seguit uns altres que em canvien el que he entès.
    Ho deixo així i t'ho dic. No vull interpetar-te, perquè es perdria l'essència del vol lliure que llences al vent.

    ResponElimina
  2. Hola Pilar, a part d'una mica complicat sóc molt metàforic. És veritat que potser costa una mica d'entendre els dos poemes i més publicats aquí seguits. Entre els dos poemes van transcòrrer dos anys i mig i fins ara que els he publicat n'han passat tres... I els pas del temps sempre genera coses noves. Gràcies per ser-hi, i sento haver-te complicat el dissabte.

    Una abraçada sense metàfora.
    onatge

    ResponElimina
  3. Onatge, m'ha agradat molt el teu poema. Estic contenta que hagis arribat al meu blog i que t'hagi agradat. Ara m'he fet seguidora del teu!

    ResponElimina
  4. Hola Antònia, gràcies per venir i celebro que t'hagi agradat el poema, ja aniràs veient que estic tocat per l'aire de mar...

    Una abraçada.
    onatge

    ResponElimina