A la taula un destí d’abans d’ahir,
un pa ressec i una copa d’aigua de mar.
El sol traspassa els vidres
i em diu hola company i amic.
La digestió dels records,
les vivències a la sang.
He sentit el volcà que ofega el cor.
He sentit la porta que
volgudament es tanca.
De les flames en guardo les cendres,
el foc no ha de tornar a viure.
He posat els pensaments a la foguera,
i no cremen, estan humits de silenci,
mullats de tendresa i núvols de passió
sense pluja, neguit mar endins.
Esperança a la butxaca
de l’espanta ocells.
La llibertat dels coloms...
Avui m'embolico amb el que dius. Escolto unes paraules i tot seguit uns altres que em canvien el que he entès.
ResponEliminaHo deixo així i t'ho dic. No vull interpetar-te, perquè es perdria l'essència del vol lliure que llences al vent.
Hola Pilar, a part d'una mica complicat sóc molt metàforic. És veritat que potser costa una mica d'entendre els dos poemes i més publicats aquí seguits. Entre els dos poemes van transcòrrer dos anys i mig i fins ara que els he publicat n'han passat tres... I els pas del temps sempre genera coses noves. Gràcies per ser-hi, i sento haver-te complicat el dissabte.
ResponEliminaUna abraçada sense metàfora.
onatge
Onatge, m'ha agradat molt el teu poema. Estic contenta que hagis arribat al meu blog i que t'hagi agradat. Ara m'he fet seguidora del teu!
ResponEliminaHola Antònia, gràcies per venir i celebro que t'hagi agradat el poema, ja aniràs veient que estic tocat per l'aire de mar...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge