Els poemes no es poden
retocar ni maquillar,
són nets i purs tal com neixen,
són ells en estat pur,
no els puc modificar.
Això sí, tothom qui els llegeix
els pot interpretar...
Però el poema sempre és el mateix.
Els sentiments mai no són
una metàfora.
Els sentiments
sempre viuen en l’aire de dues línies,
entre dues paraules, entre dues rimes,
entre el sol i la lluna,
entre el mar i la platja,
en la llibertat i els peus de plom...
Entre tu i jo un sol cor.
onatge
Les grafies impreses són les mateixes, però els lectors o els poetes mai són els mateixos i fins i tot la llum que els il·lumina o la brisa que els aireja és diferent. I entre la mar del Garraf i la mar del Montsià, una abraçada.
ResponEliminaDoncs jo sí que sóc partidària de retocar el poema si és per millorar-lo estilísticament, sempre que no es canviï allò que volem expressar amb ell i que no ens en carreguem l'essència. Ep, això els poemes que volem oferir als altres perquè els llegeixin. Aquells que són com un diari íntim que ningú coneixerà, potser no cal.
ResponEliminaAmb la resta d'idees, hi estic d'acord. Cadascú en fa la seva interpretació, del mateix poema, i està bé que sigui així, oi?
Una abraçada.
Un poema mai no està acabat, quan poses l'última lletra. Els lectors l'acaben sempre de diverses maenres.
ResponEliminaI pel que fa a canviar i a millorar... a vegades sí i a vegades no.
Els poemes surten de la vida...
ResponEliminaUn poema pot canviar al mateix temps que qui l'escriu, sense modificar i una sola lletra, ni un sol accent.
ResponEliminaImma ben abraçats els dos mars...
ResponEliminaGalionar cadascú té el seu estil. Tu ets molt meticulosa -que em sembla molt bé- i jo sóc més de tal com raja...
Carme és com tu dius, el poema s'acaba quan algú el llegeix i se'l fa seu...
Cèlia, de la vida de la mort...
Pilar és veritat tot canvia potser només queden les arrels...
Que la setmana tingui bon cap...
onatge