Dels interrogants
no te’n facis
unes arracades,
no et deixarien escoltar,
ni tampoc un collaret
que t’oprimiria
l’aire per respirar.
Dels interrogants
fes-ne dos estels
i que s’enlairin
des de la distància
tot es veu millor.
No t’entreguis a
cap interrogant
ni deixis que
sigui l’ancora
de la teva vida...
onatge
Els interrogants,
tossuts,
m'acompanyen sempre,
ni com arracades,
ni com collarets.
Com una vela blanca
que vol domesticar el vent.
Com l'infant que aprèn.
Com un núvol que passa.
Carme
Collars d'escuma
solquen la mar de dubtes.
Companys de ruta.
Els interrogants,
ResponEliminatossuts,
m'acompanyen sempre,
ni com arracades,
ni com collarets.
Com una vela blanca
que vol domesticar el vent.
Com l'infant que aprèn.
Com un núvol que passa.
Que els interrogants no ens empresonin... bon lema. M'encanta aquest duo que feu amb la Carme de tant en tant.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCollars d'escuma
ResponEliminasolquen la mar de dubtes.
Companys de via.
De vegades, més que la resposta, el més important és una bona pregunta... amb interrogant! ;)
ResponEliminaSalut sense interrogants... ;)
Pobre de mi! Eterna cagadubtes engolida pel remolí que formen els interrogants.
ResponEliminaPrenc nota, fent fora un munt d'interrogants.
Carme gràcies pel poema. myself, sí, de vegades el dueto funciona. noves flors, gràcies pel poema. Joan tens raó, el que importa és una bona pregunta... Pilar, agafa tots els interrogants i ara que s'apropa sant Joan, a la foguera! Si hi havia interrogants, s'han fet estels d'amistat.
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge