Aquest poema ja té uns anys..., no crec que hagi caducat (si és que caduquen) si fos que sí, el reciclaré...
Si dic t’estimo, no ho dic tot.
La passió i el sentiment
engendren una pluja fina
amb núvols i dies de tempesta.
Les flors de l’ànima obren els
seus pètals entre els llavis.
Sospirs tendres fan un nou clima.
Un clima que només respira entre tu i jo.
Quan la nostàlgia em gela l’ànima,
acluco els ulls i ets el meu vol interior.
Ets el marge que delimita els sembrats,
la rosa amb espines d’enamorat.
Si els sentiments tenen fred, escric el teu nom...
El teu món de dona-persona obre tota
una galàxia en la meva insignificança d’home.
Al pessebre de la vida, tu ets la verge d’amor.
L’estrella ens guià un dia, i un altre.
En la soledat de la vida, una sola
companyia en el destí comú de vida.
zzz
onatge
Segur que no té data de caducitat. El que surt de l'ànima es renova cada dia.
ResponEliminaM'he quedat presa en la pluja fina amb núvols i dies de tempesta. És una preciosa metàfora de l'amor.