dimarts, 1 de març de 2011

Xist, xist...













Estic
callat

sense dir res,

silenci, em

deixo penetrar

per la seva veu,

respiro el seu eco.


Miro la vida

cara a cara,

ja comença

a tenir arrugues,

se la veu segura

i madura, va

passant anys

amb dignitat.


Silenci només

trencat pels batecs.

El vent que xiula

la seva cançó.

La mar que va

al seu onatge.

Les flors s’empolainen

amb rosada natural.


Silenci als meus llavis,

silenci al diàleg

de la meva mirada...

Xist, xist...

onatge

5 comentaris:

  1. Xist, xist, bona nit, onatge. No facis soroll, no despertis aquest somni de vida del poema...

    ResponElimina
  2. En silenci tot s'escolta més pur. Vaig a provar de sentir els batecs del cor.

    Molt bonic i autèntic.

    ResponElimina
  3. Molt maco, silenciós i tendre.

    ResponElimina
  4. El silenci sovint parla...
    xissst, no diguis res...

    ResponElimina