Fins ara... (2)

Els somnis em fuetegen

perquè estic despert.

I cada record és una creu viscuda,

amb adoració inclosa.

Però què us importa ara

saber del meu jo,

saber qui sóc, si només

coneixeu el paisatge de la meva cara,

ni tan sols sabeu si tinc

les mans aspres o suaus.

Potser és això el que ens fa viure,

la independència en la dependència.

L’amor veritable és tan sensible

que a la llum queda revelat...

Tenim al riquesa de vida única,

i de vegades la malbaratem

en una subhasta única i mediocre...

La vida no es pot vendre,

ni traspassar, ni permutar,

només la podem compartir, cal viure.

I si vivim, morirem,

i sinó vivim, també morirem,

però primer haurem

estat enterrats en vida...

Que el viure sigui un desig,

un sentiment, i no pas una obligació.

Fins ara...

onatge