Enlaira’t
com les flors
que ningú
no trepitgi
la teva mirada
ni violi el teu ser.
S’ha d’obrir
la gàbia del patriarcat
i que voli la llibertat.
No hi ha sexe
fort ni sexe dèbil,
som persones,
la classificació
només és un invent
del masclisme
apoltronat a la
creença de posseir
la única veritat...
A la foguera del
sentit comú,
posem-hi
la brutalitat
l’estupidesa
la violència
la bèstia,
i de cada religió,
la negació
i la parida de por...
Que el capitalisme
no assassini mai
més a cap dona.
Com pot ser que
l’home nascut
de dona segregui
tanta mesquinesa
i tan poc amor?
Que ningú
no sigui més
que ningú,
però sí de tu a tu.
Dones per un dia
o un dia per la
dona, NO!.
Vida a la vida
i vida a la dona
SÍ!
Dona t’estimo.
onatge
Ja sé que no és gran cosa. Però m'hi afegeixo.
ResponEliminaGràcies, Carles, ens fan molta falta proclames de igualtat com la que fas en aquest poema. Nosaltres també estimem els homes que són capaços de fer manifestacions com aquesta. La nostra lluita contra el masclisme, tan arrelat encara, no s'ha acabat, ens queda molt de treball per arribar a assolir la igualtat que ens pertoca.
ResponEliminaUn petó.
"Vindicarem la nit,
ResponEliminai la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament." Maria Mercè Marçal
Gràcies, onatge, per tot!!
Un petó ;***
No sé perquè, encara som on som, tot i haver avançat força. Em fa l'efecte que caldrà canviar de sistema social (o mental) per tal que homes i dones puguem viure respectant-nos i fer un món millor, de fet, l'únic món possible. Mentrestant, anirem empenyent el carro cap aquesta societat equilibrada.
ResponEliminaHo dius amb la sensibilitat que no vols amagar. Aquest poema no hauria estat possible fins fa poc. Un somriure s'acobla amb l'horitzó on tots anirem agafats de la mà.
ResponEliminaGràcies, Onatge.
Sempre he pensat que les dones és el millor que hi podem trobar a la Terra. Per a mi, són la raó de tot.
ResponEliminaBona forma de dir-ho, la teua.
Una salutació.
Això és com ser catalana: un motiu de sentiment d'inferioritat i d'orgull alhora.
ResponEliminaOnatge, n'estic segura que si hi hagués més amor autèntic, més "t'estimo" sorgits del fons del cor en lloc de tant desig de possessió i de tanta mediocritat humana, l'horitzó que esmenta la Pilar estaria força més a prop.
ResponEliminaCom a dona, gràcies pel poema, i com a persona, també.
Hola Jordi, Montserrat, hypatia, Joan, Pilar, Olguen, Helena i Galiona, una abraçada sincera i gràcies per la vostra companyia.
ResponEliminaDes del far.
onatge
Gràcies, onatge!
ResponEliminaUna abraçada!
Onatge, un poema que em fa sentir que és possible agermanar-me amb un home. Gràcies!
ResponEliminaCrec que el camí a seguir perquè algun dia no s'haja de celebrar el "dia de la dona" és una tasca no solament de les dones sinó dels homes també. En el teu cas és evident.
ResponEliminaM'agrada aquest cant a la dona, tant com el fet de ser dona.
ResponEliminaM'has fet pensar en aquelles paraules de la Maria-Mercè Marçal i que duc de manera orgullosa en una samarreta d'estiu: " A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".
Gràcies onatge pels teus versos!