No vulguis lligar
el rellotge, viu
el teu temps.
No vulguis aturar
el florir de les flors,
ni envasar la
pluja al buit,
ni que la mar
cobri el subsidi d’atur...
No vulguis
segrestar el silenci,
ni que el compri
cap multinacional.
No vulguis
afiliar la llibertat,
ni empresonar-la
sota de cap bandera.
No rebutgis mai
el caliu d’una mirada.
Deixa que els ocells
siguin ocells...
A l’amor no
li vulguis posar
preu ni codi de barres...
No busquis
pastilles de felicitat.
Ni l’amor en
una copa
darrere l’altra...
onatge
Sense pastilles, sense copes, sense voler, sense barreres...Quan es posen límits arriba la mort.
ResponEliminaViure el nostre temps... és això, oi?
ResponEliminaMolt poètic, però sí que hi ha pastilles que donen la felicitat, i no són pas les drogues. D'aquí no em faràs baixar.
ResponEliminaHola Pilar, només els límits naturals, si és que n'hi ha...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Hola Carme, sí, és això, volia dir la quantitat de coses que la humanitat fa contra natura...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Hola Helena, res més lluny de la meva imaginació que fer-te baixar... Pastilles naturals...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Els teus poemes sempre són un cant a la vida.
ResponEliminaUn poema preciós!
Carles, aquesta Ma-Tilda sóc jo, la Núria Niubo!
ResponEliminaUna abraçada,
Núria
Hola Núria, no sé si són un cant a la vida, com dius tu, només embasto paraules amb fil de sentiments...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Un repte complicat, arribar a aplicar totes les propostes del poema, oi, onatge? Tan fàcil i tan difícil alhora... En resum, la vida.
ResponEliminaUna abraçada.
Jo crec que la felicitat rau en la senzillesa de les coses i l'amorel podem trobar en la senzillesa de cadascú... No cal doblegar el món per trobar la felicitat.
ResponElimina