Seré fulles
de la meva
pròpia tardor.
No sentiré
el fred,
no tindré
set,
ni gana,
ja no caminaré,
aniré a cavall
del poema.
I tot serà
brut i net,
tindré la llibertat
del vent.
Batecs, llàgrimes,
somriures i gemecs,
tot anirà a la
mateixa butxaca.
El vent
serà la clau
de tot.
Acaronaré pètals
sense cap pressa.
No em caldrà
cap timó.
Viuré del sol
i em donaré
tremp amb la lluna.
De tres paraules
en faré una barca
i viatjaré enllà
d’un mar que
no s’acabarà mai...
onatge
El crit cridarà
silenci.
I l’eco serà
una nit de
lluna plena.
La maduresa
tindrà la
dolçor justa.
Cada mà tindrà
cinc dits
i la música
de la carícia
serà a dues mans...
Ens enaltirem
sense entrar
a cap temple.
Cada gemec
tindrà la
seva flama...
onatge
La llàgrima
no du mantellina
em fa companyia
a la galta.
La llàgrima
no fa judicis
neix en llibertat.
La rosada
és com un vestit
de llàgrimes en flor...
onatge
Poso poemes
en petits núvols
que ploguin
allà on vulguin ells...
Els poemes veuran món,
viuran més que no jo.
Alguns restaran en
algun calaix com
les últimes voluntats,
altres viuran en un
sembrat de llàgrimes,
i encara els que
seran cremats...
i què importa
saber com viuran
emancipats?
Jo nom és hauré
estat el pare en
moltes mares...
onatge
 |
