L’instant
és feble a la fornal de viure
i és fort a l’enclusa del cada dia.
L’instant que fa sortir el sol
o la lluna, el que obre la
cremallera dels núvols
i neix i surt enfora la pluja,
de vegades amb la bufanda
de la tempesta, l’instant
entre llàgrima i somriure,
entre la rosada als llavis
i la carícia que els acarona...
Per les arestes del temps
van florint flors
i hi anem perdent els pètals,
també de les arrestes
atalaiem el mar on sempre
hi tenim viatge
amb vaixell de paper,
la vela del poema,
el timó del vers,
els rems de la metàfora
i l’ancora de la penyora...
Dins del cor, l’almívar
de la sang, el galop
dels sentiments, el batec
de viure i volar
amb l’estel de vida.
Servem tot el que ens penetra
se’ns llaura sembra i arrela
a la terra
de l’ànima...
a
onatge
Sempre he pensat que amb
ResponElimina"la vela del poema,
el timó del vers,
els rems de la metàfora"
l'instant perdura molt més!
Un poema preciós per guardar instants, el d'escriure, el de llegir-lo.
Una abraçada.