Com un paraigües d’humitat.
Sento el fred al nas com
si fos un termòmetre natural.
La nit du una bufanda de boira.
Avui les estrelles estan
sota el coixí de la nit.
Companyia, solitud, distància...
A casa ens hi falta la teva flama.
Ara els records duen una
barretina d’enyorança.
Ara les teves fotografies
són un llibre obert,
la brisa del teu somriure,
el mar de la teva mirada,
la teva absència batega
dins del meu cor...
Miro els teus llibres,
la teva roba, la teva olor.
Avui la nit és romana...
onatge
Tendrament bonic i amargament trist alhora...
ResponEliminaUna abraçada molt gran.
Onatge...potser un gotim d'absenta per superar l'absència...però sense passar-se...només per enllaminir els teus bonics i tristos mots!...
ResponEliminaA vegades l¡enyorança és bonica i tendra...
ResponEliminaVeritablement el dia qeu vaig escriure aquest poema (que no fa massa) al meu cor hi havia tristesa, el sol de l'alegria estava darrera els núvols d'enyorança...
ResponEliminaGràcies per la vostra companyia.
Des del far una abraçada.
onatge
Onatge, sé que comprens perfectament com em sentia amb l'absència del meu fill a Irlanda, perquè anys després estàs vivint el mateix..., però en terres romanes. Pren-t'ho amb paciència; jo ja porto 5 anys...
ResponEliminaUna abraçada des de l'enyor.
Benvolguda Galionar, sé qeu l'enyorança és bona, però de vegades ens abraça massa.
ResponEliminaDes del far una abraçada sense distància.
onatge