diumenge, 20 de febrer de 2011

Avui la nit...
















Com un paraigües d’humitat.

Sento el fred al nas com

si fos un termòmetre natural.

La nit du una bufanda de boira.

Avui les estrelles estan

sota el coixí de la nit.

Companyia, solitud, distància...

A casa ens hi falta la teva flama.

Ara els records duen una

barretina d’enyorança.

Ara les teves fotografies

són un llibre obert,

la brisa del teu somriure,

el mar de la teva mirada,

la teva absència batega

dins del meu cor...

Miro els teus llibres,

la teva roba, la teva olor.

Avui la nit és romana...

onatge

6 comentaris:

  1. Tendrament bonic i amargament trist alhora...
    Una abraçada molt gran.

    ResponElimina
  2. Onatge...potser un gotim d'absenta per superar l'absència...però sense passar-se...només per enllaminir els teus bonics i tristos mots!...

    ResponElimina
  3. A vegades l¡enyorança és bonica i tendra...

    ResponElimina
  4. Veritablement el dia qeu vaig escriure aquest poema (que no fa massa) al meu cor hi havia tristesa, el sol de l'alegria estava darrera els núvols d'enyorança...
    Gràcies per la vostra companyia.

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  5. Onatge, sé que comprens perfectament com em sentia amb l'absència del meu fill a Irlanda, perquè anys després estàs vivint el mateix..., però en terres romanes. Pren-t'ho amb paciència; jo ja porto 5 anys...
    Una abraçada des de l'enyor.

    ResponElimina
  6. Benvolguda Galionar, sé qeu l'enyorança és bona, però de vegades ens abraça massa.

    Des del far una abraçada sense distància.
    onatge

    ResponElimina