Desèrtiques mirades
sense una espurna
de sol, només les
ninetes amb gel
de tristesa i soledat.
El terra és
una safata
de fulles.
El vent fa
córrer núvols
solitaris.
La roba estesa
als terrats, balla
al ritme de moda.
El vent ofega
el respirar.
Els arbres s’ho
miren amb ulls
de costum...
z
onatge
Només és un estat d'ànim, és el color del vidre òptic a través del que es mira o potser és l'edat...
ResponEliminaBon poema!
Una abraçada.
Els arbres deuen estar ja més que acostumats als nostres estats d'ànim.
ResponEliminaNúvols en l'estat d'ànims del poema, cel blavíssim i sol primaveral en l'espai exterior. De vegades no es donen la mà, les mirades internes i externes...
ResponEliminaUna abraçada de final de diumenge.
Mala cosa la indiferència, tot i que a vegades desbordats, sempre un moment per la tendresa.
ResponElimina