De vegades el cor
és com un cactus
sense flor,
les espines creixen
cap endins...
Hi ha dies
que la sang
és el viatge
del dolor.
La tristesa
va sembrant
els seus pètals...
però mai no
floreix en flor.
A temps de lluna
els versos es
fan estels
pel meu
cel interior...
onatge
De segur que tens un cel lluminós de versos.
ResponEliminaSempre és bo de venir a buscar uns quants dels teus versos perquè es facin estels... per curar les ferides de les espines que creixen endins.
ResponEliminaBona nit, ben estelada, onatge
Que en cada vers creixi una flor i t'il·lumini el cor amb la seva càlida claror...
ResponEliminaTant de bo les espines que creixen cap endins tinguessin la prodigiosa facilitat de convertir-se en estels... De vegades costa creure en els miracles, tot i que llegint aquest poema sembla possible...
ResponEliminaBon diumenge!
Ja és ben cert que, a vegades, el cor no és tot d'or! Una abraçada Onatge!
ResponEliminaSí, de vegades les espines creixen cap endins i la tristesa va sembrant els seus pètals, però arriba un dia, passat el temps, en què les espines caduquen i el cor és més fort. I serà llavors quan el teu cel interior estarà ple d'estels que versaran al teu cor...
ResponEliminaQue tinguis molt bon diumenge!
Hola noves flors, de vegades el cel també cau...
ResponEliminaCarme potser l'únic que no tenen són efectec secundaris, però sí de primaris...
Jordi, i qeu tu ho puguis veure...
Galionar el miracle està dintre teu, teva és la força i la llibertat...
Núria de vegades al cor hi posem massa farciment...
Guspira quan sigui així ho compartiré...
Des del far una gran abraçada.
onatge
He après que el dolor ens ensenya moltes coses també, ens enforteix fent que les properes espines no es clavin tan endins i ens ajuda a apreciar moments més alegres.
ResponEliminaEsper que el teu cor floreixi i que les flors et protegeixin de les malaurades espines.
Una abraçada!