Silenci,
estrelles i nit.
Lluna,
mar i far.
Somriures
com estels.
Una veu que
no canta mai
una cançó,
però sempre
du l’eco de
la remor.
S’apaga la flama
i tot esdevé
clar i net.
Miolen els versos
del dia,
ressuscita la
metàfora d’ahir.
Em trec els sabates,
que respirin els
deu dits...
El fred escriu
el poema,
ara no sóc res...
onatge
Que bonic!
ResponEliminaMeravellos onatge! El silenci, les estrelles i la nit.... un trio fenomenal. Els somriures d'estels també m'agraden! ;)
ResponEliminaSalut i imaginació!
és preciós!
ResponEliminaun dels poemes que et descriu millor
una abraçada, irina