Amiga
del vent que vas venir
a cavall del vent,
i vas fugir amb ell.
Per camí de tarda vas
arribar fins a la nit.
La lluna ens va obrir la porta,
el far ens va atansar.
Teníem l’àncora de dues vides,
però ens sentíem lliures
i ens agradava volar.
L’aire es va fer de plom,
ja no podíem volar.
Vam engendrar un món
que no va parir res.
Només un oblit, que s’ha anat fent gran.
El tren ha passat de llarg
a la nostra estació.
El viatge no du l’abraçada.
El viatge tenia data de caducitat.
El calendari és el botxí que ha executat,
ha fet caure la destral
i ha tallat la mútua companyia.
Ara escorcollo l’horitzó
amb la mirada, però no hi ets.
Ara vaig amb bicicleta ran de mar,
i encara sento la teva olor,
alguna gavina encara
em du una paraula teva.
El sol és el senyor del record...
z
onatge
Et segueixo cada dia, amiga del vent.
ResponEliminaHola Jordi deu ser el mateix vent que arriba fins a Manlleu...
ResponEliminaDes del far bona nit.
onatge