Plou damunt
del poema
i floreix a poc a poc
la flor de
la companyia
i cada pètal
és una carícia
a la soledat personal.
No m’agraden
els camins
assenyalats, prefereixo
seguir les empremtes
del vent, de la lluna,
el vol de les gavines.
Els camins de
llibertat que dicta el cor...
onatge
Doncs segueixes una bona brúixola, onatge; segor que et conduirà a bon port, o com a mínim a la llibertat personal.
ResponEliminaUna abraçada.
Els camins de llibertat que dicta el cor... a mi també m'agraden!
ResponEliminaBona nit, onatge