Vindrà el temps
de boira
i la rosada
en la mirada
i el fred del
temps de viure,
però tu i jo
seguirem igual,
el nostre temps
sempre estarà
al rellotge de sol
a temps de lluna...
Cada carícia serà
un estel
amb bon vent.
Vindrà el temps
d’escoltar la
cançó del silenci.
La solitud
germinarà les hores
sense fer-ne pa.
Però tu i jo
encara ens acompanyarem
fins a demà.
onatge
Un poema ben dolç, onatge, encara que amb un vel de melangia...
ResponEliminaJo també dic "Fins demà"
Una abraçada del bosc, al far.
No ser que dir, tant sols que espero llegir els teus poemes. Hi reflecteixes tant sentiment....
ResponEliminaHola Carme, a la vida sempre hi ha una mica de malangia i una abraçada d'enyor...
ResponEliminamontse escric sempre des de dins, gràcies per acompanyar-me.
Des del far una abraçada.
onatge