Les paraules dansen
damunt del mar,
sense pressa, al seu ritme.
Les gavines juguen
amb els accents.
La cala és un full en blanc...
a cada roca un
sentiment per viure.
Gronxa el silenci
ens trobarem
amb els estels.
A la rosa dels vents
els teus pètals...
A l’escala sempre quedaran
els graons que no
haurem pujat ni baixat.
onatge
Segur, segur que aquesta dansa de les paraules és una dansa poètica.
ResponEliminaAcabo d'arribar de la teva (nostra) vila, on he passat la tarda amb una bona amiga fins ara mateix, i he cercat les teves paraules dansant damunt del mar, al costat de la Pasifae. Em sembla que en certa manera hi he trobat el teu poema, entre l'onatge.
ResponEliminaBona nit i una abraçada.
Un bon duet, paraules i mar...Juguen plegats i el mar gronxa les paraules, però no estan sols. També volen jugar les gavines,el silenci, la rosa dels vents...els seus pètals moguts per la brisa, seran les notes d'una cançó que dansaran tots plegats...llàstima de les distàncies, m'agradaria jugar-hi.
ResponEliminaUn petó arriba fins al far al ritme de la cançó,
M. Roser
novesflors, només dansen les paraules, jo sóc un patós per ballar...
ResponEliminaGalionar la nosta Pasifae, quan el mar està brau, és un poema de vida...
M. Roser és un lloc que t'agradaria visitar i sentir... I no hi ha distàncies.
Des del far una abraçada amb dansa.
onatge