L’enyorança
em besa els llavis,
no té pressa
ni recança
ens hi trobem bé.
Després parlem
de quan ens
vam conèixer.
Quin temps aquell!
Sembla que ens
coneixem de tota la vida...
L’enyorança m’explica
la seva intimitat
a cau d’orella.
No tenim secrets
només petons
de sinceritat.
onatge
Mira, onatge, que a mi l'enyorança sovint m'agrada, sóc una mica rara, potser, però m'alegra adonar-me que tu també t'entens bé amb ella.
ResponEliminaBona nit, onatge, gaudeix dels potons de l'enyorança.
També jo sóc bona amiga de l'enyorança, sobretot quan es converteix en una mena de tendresa de temps passats, de la que no fa mal.
ResponEliminaUna abraçada des de la nit de pluja.
Potser l'enyorança es desperta una nit com aquesta, quan la pluja trenca el silenci.
ResponEliminaUna abraçada amb enyor.
Per cert, el poema m'ha encantat.
ResponEliminaL'enyorança, quin sentiment tant dolç...Què tindrà que en algun moment de la vida tothom la sent? Això vol dir que hem viscut bons moments i
ResponEliminai ens hi aferrem per recordar-los...
El poema- metàfora que n'has fet, és com somniar despert.
Petons,
M. Roser
Carmer què seria viure sense una espurna d'enyorança...
ResponEliminaGalionar tu ho has dit, enyorança amb tendresa.
maijo sempre tenim enyorances a compartir...
M. Roser com tu molt bé dius, potser només podem tenir enyorança del que hem viscut o sentit...
Des del far una gran abraçada.
onatge