dimarts, 7 de juny de 2011

Petons de sinceritat...











Lenyorança

em besa els llavis,

no té pressa

ni recança

ens hi trobem bé.

Després parlem

de quan ens

vam conèixer.

Quin temps aquell!

Sembla que ens

coneixem de tota la vida...

L’enyorança m’explica

la seva intimitat

a cau d’orella.

No tenim secrets

només petons

de sinceritat.

onatge

6 comentaris:

  1. Mira, onatge, que a mi l'enyorança sovint m'agrada, sóc una mica rara, potser, però m'alegra adonar-me que tu també t'entens bé amb ella.

    Bona nit, onatge, gaudeix dels potons de l'enyorança.

    ResponElimina
  2. També jo sóc bona amiga de l'enyorança, sobretot quan es converteix en una mena de tendresa de temps passats, de la que no fa mal.
    Una abraçada des de la nit de pluja.

    ResponElimina
  3. Potser l'enyorança es desperta una nit com aquesta, quan la pluja trenca el silenci.
    Una abraçada amb enyor.

    ResponElimina
  4. Per cert, el poema m'ha encantat.

    ResponElimina
  5. L'enyorança, quin sentiment tant dolç...Què tindrà que en algun moment de la vida tothom la sent? Això vol dir que hem viscut bons moments i
    i ens hi aferrem per recordar-los...
    El poema- metàfora que n'has fet, és com somniar despert.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Carmer què seria viure sense una espurna d'enyorança...

    Galionar tu ho has dit, enyorança amb tendresa.

    maijo sempre tenim enyorances a compartir...

    M. Roser com tu molt bé dius, potser només podem tenir enyorança del que hem viscut o sentit...

    Des del far una gran abraçada.
    onatge

    ResponElimina