Segueixo garbellant llibretes...
Només nosaltres som els lladres
de tot el temps que ens hem deixat robar.
No hi ha porta que s’obri temps enrere,
tot és pas i camí cap endavant.
I com més edat tenim, el temps
més galopa endavant, només queda
la felicitat en el repòs de la sang.
I ve el temps que dos i dos ja no sumen quatre,
i els dits ja no són sembradors de carícies,
ni el cos té pell de seda per teixir amor,
potser només podem donar felicitat
des de la serenitat i la pau dels dies,
si es que hi ha pau o la guerra
ens ha afusellat en vida.
L’amor ara cos i flor, i la persona
un perfum compartit amb amor.
A vegades el futur s’escriu en temps passat.
Sempre hi ha cicatrius i ferides
que canvien la textura de la nostra pell.
Potser només som aigua
i la sang que destil·la el sentiment...
onatge
Ara estic en un moment que em plantejo que ja no vull ser més lladre jo mateixa del temps que em deixo robar... deu ser que em faig gran.
ResponEliminaM'ha agradat la manera que tens de dir-ho. Bon dia, onatge!
Ens fem grans i els nostres robatoris són cada volta més lents, però fets a base d'experiència. No serem suaus, però la bellesa està dins de les persones, més enllà de plecs i arrugues. I ací, a aquesta part, no ens fem mai grans.
ResponEliminaQuina sort tornar per ací! Un pler.
Una veritat com un temple, com més grans ens fem , més de pressa passa el temps... però no ens ha d'importar, diuen que la bellesa( amb B) de les persones, a mida que es van fent grans, passa de la cara al cor...Amaguem els miralls!!!
ResponEliminaQue siguis feliç al far,
M. Roser