Els dies groguegen
com les fulles dels arbres.
Sembla com si els dies
només tinguin nit i dia,
sense temps, sense hores.
El plor és com llàgrimes petrificades...
Per sort les il·lusions no es poden empresonar,
neixen dins de la persona, però
tenen una força que sempre va més enllà.
Les il·lusions sempre hi són,
potser el camí és fred i ple de pedres,
potser es fa difícil caminar,
però tot ens pot il·lusionar.
De vegades les il·lusions van
i la persona es queda...
Tot sembla un desert, només les dunes,
i darrere de cada duna, la sorpresa,
un espai desconegut, una textura enyorada.
I el silenci que em cus la boca per entre les dents,
i el desig d’home és gel a les butxaques,
fred a les mans, i sol i lluna al cor.
Besar el cos de la virginitat
amb llavis del mai més...
onatge
Se'm fa difícil imaginar els dies i les nits sense hores. El mai més em costa d'entendre-ho. El bes em fa desitjar cercar el camí de tornada.
ResponEliminaSort que les il·lusions no es poden empresonar, tan és com sigui el camí per arribar-hi, tingui pedres o no, sempre en queda algun record plaent.
ResponEliminaUna espurna d'il·lusió cap el far,
M. Roser