Despentino la trena dels records
i trobo desig, passió, silenci,
sorra i platja, el caliu de
l’eterna flama, el meu destí
d’home escrit en paper mullat,
les pedres del camí,
vent i oratge, la besada
de la rosada, i en cada pit
la rosa dels vents, brevetat
més enllà del calendari,
temps present sense conjugar,
la flor més flor té espina
que ha fet germinar
la gran ferida, la distància
que sempre creix
entre dona i home,
ocells que s’ho
miren sense cantar...
onatge
Com envejo la capacitat que tens de poder expressar en un poema tot això i que, malgrat sentir-me absolutament identificat, sóc incapaç d'expressar jo mateix...
ResponEliminaFeia temps que no passava i veig que segueixes fent autèntica poesia.
Salut
desfer la trena dels records... m'encanta, però quan ho faig sovint me n'arrepenteixo...
ResponEliminaUnes lletres molt maques onatge! Salut i poesia!
Directe, senzill, preciós.
ResponEliminaContinua així!