divendres, 10 de juny del 2011

Despentino...











Despentino la trena dels records

i trobo desig, passió, silenci,

sorra i platja, el caliu de

l’eterna flama, el meu destí

d’home escrit en paper mullat,

les pedres del camí,

vent i oratge, la besada

de la rosada, i en cada pit

la rosa dels vents, brevetat

més enllà del calendari,

temps present sense conjugar,

la flor més flor té espina

que ha fet germinar

la gran ferida, la distància

que sempre creix

entre dona i home,

ocells que s’ho

miren sense cantar...

onatge

3 comentaris:

  1. Com envejo la capacitat que tens de poder expressar en un poema tot això i que, malgrat sentir-me absolutament identificat, sóc incapaç d'expressar jo mateix...
    Feia temps que no passava i veig que segueixes fent autèntica poesia.

    Salut

    ResponElimina
  2. desfer la trena dels records... m'encanta, però quan ho faig sovint me n'arrepenteixo...
    Unes lletres molt maques onatge! Salut i poesia!

    ResponElimina
  3. Directe, senzill, preciós.
    Continua així!

    ResponElimina