No parles mai
de tu a tu...
Imposes i condemnes
sense escoltar...
Et creus superior,
i quan et moris
faràs pudor com tothom.
Vesteixes de blanc
perquè et creus pur,
però tens les mans
tacades de sang.
I fas el cor sord
quan la veritat
s’apropa a tu.
Negues a la dona
i dius que és impura,
quan és mare de vida.
Permets que fabriquin
cadenes en nom teu
i esclavitzin a persones
de per vida.
Tens un mig somriure
de cartró i llàgrimes
de cocodril.
Demanes demanes
i tornes a demanar,
i estàs corcat de riquesa
material, no saps
que és estimar.
Ignores la veritat
a favor dels teus interessos.
Poses aigua al vi,
que ja és una manera
de no respectar
els fruits de la terra.
Vius tancat i reclòs
en tu mateix,
al teu voltant
només hi ha un
carnaval de llepa...
onatge
Em sembla que el conec.
ResponEliminaT'expresses mol bé, de paraules no te'n falten i sé que són sentides i estan ben entallades. També sé de qui parles.
ResponEliminaUna abraçada.
Quin espantall, viure en una presó pròpia sense poder parlar amb un mateix... quin esglai!
ResponEliminaHola Jordi, segurament... Està d'oKupa en un palau...
ResponEliminaDes del far indignat.
onatge
Hola maijo ja ho veus, sempre falsos profetes...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Hola Cèlia, estic segur que de vegades no l'acompanya ni la seva ombra...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Aquest espècie d'ésser que descrius és força repel·lent, espero que no n'hi hagi gaires així pel bé de la humanitat...
ResponEliminaPetons,
M. Roser