Seguint amb la “llibretada” (que dit sigui de pas no entenc perquè aquesta paraula no està normalitzada...) un poema més, que tampoc no té final, que cadascú l’acabi com vulgui... (no dic les llibretes que tinc perquè m’avorrireu abans d’hora...).
Sol. Sol amb mi mateix.
La lluna, amiga de les converses amb fe.
La vida és uns carrers
i places i mar i muntanya,
i sol i arrels i cor i llàgrimes,
a dalt i a baix, oh!, i el campanar.
La vida és crit i silenci,
i tot el que passa i fa viure per entremig,
i deixar que el cos parli sense paraules,
però amb diàleg, i saber conviure
malgrat que tot sigui un ball de llàgrimes.
Saber i sentir que la sang
pot ser ferida i pot ser vida,
i no hi ha vida sense ferida,
ni ferida sense vida.
Saber i sentir que el cor és més que un orgue.
El cor és casa de vida i somriure i amor
i cant de mort i batec compartit, o no...
La vida és un temps de viure,
però viure no és un temps.
Per viure també cal la voluntat de viure.
I caldrà saber morir quan
el campanar marqui
al nostre temps de viure
zz
onatge
Dues paraules remarcades, SOL-VIURE...
ResponEliminaViure sol...
Sols viure...
Viure al sol...
Sol és viure...
Un principi i un final. Potser la resposta és que estem sols, vivim sols i morim sols, tot i que vas trobant companys de viatge que t´acompanyen a ratets, potser...
Preciós Onatge. Fort, sentit, emocionant... com la vida.
ResponEliminaSi estàs solt amb tu mateix , estàs amb molt bona companyia...
ResponEliminaDius,la vida és crit i silenci,no hi ha vida sense ferida( o sí)...i sí, cal saber morir, però també cal saber viure.
Un petó perquè no et sentis sol al far,
M. Roser