Ara estic en un
convit de silenci
tot és profund
el pa tendre amb crosta
de paraules, vi de silenci
que no embriaga,
portes i finestres
tot ben obert
que el silenci
se senti lliure
i en llibertat.
Un convit de poca gent,
el silenci i jo,
per parlar no
hem de cridar.
Ell i jo som
dos vells amics
de vegades no ens
cal ni parlar...
onatge
molt íntim poema, que et convida a tancar els ulls i viure'l
ResponEliminagràcies per compartir
fins aviat
joan
el silenci quan parla es fa escoltar, a vegades un buit de paraules és el millor convidat.
ResponEliminaÉs bonic que el silenci ens sigui còmplice i amic..., sempre que no hi hagi paraules que, per tal de no trencar-lo, morin dins del cor...
ResponEliminaUna abraçada.
Coneixo molta gent que viu amb la complicitat del silenci. Personalment la meva relació es més ambigüa; hores més còmoda, d'altres em posa frenèetica.Serà com diu Galionar que en aquests moments, potser algunes paraules es queden dins el cor....
ResponEliminaEl silenci no pot estar tancat. Si és el teu amic encara que no hi hagi barrots ni finestres , sempre estarà al teu costat. Només caldrà que us mireu als ulls, amb un somriure de complicitat...
ResponEliminaEl far serà la vostra llar.
Un petó per tu i un altre pel teu amic silenci.
M. Roser
Joan sempre és un plaer.
ResponEliminaQuadern de mots tens raó en el que dius...
Galionar sempre és difícil trobar la mesura justa, silenci i crit...
montse potser de vegades confonem silenci amb mutisme...
M. Roser a mi personalment el silenci m'encata, em parla i m'acompanya. El meu amic silenci et dóna les gràcies per pensar en ell...
Des del far una abraçada de viva veu.
onatge