dijous, 16 de juny del 2011

Convit de silenci...









Ara estic en un

convit de silenci

tot és profund

el pa tendre amb crosta

de paraules, vi de silenci

que no embriaga,

portes i finestres

tot ben obert

que el silenci

se senti lliure

i en llibertat.


Un convit de poca gent,

el silenci i jo,

per parlar no

hem de cridar.

Ell i jo som

dos vells amics

de vegades no ens

cal ni parlar...

onatge

6 comentaris:

  1. molt íntim poema, que et convida a tancar els ulls i viure'l
    gràcies per compartir
    fins aviat
    joan

    ResponElimina
  2. el silenci quan parla es fa escoltar, a vegades un buit de paraules és el millor convidat.

    ResponElimina
  3. És bonic que el silenci ens sigui còmplice i amic..., sempre que no hi hagi paraules que, per tal de no trencar-lo, morin dins del cor...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Coneixo molta gent que viu amb la complicitat del silenci. Personalment la meva relació es més ambigüa; hores més còmoda, d'altres em posa frenèetica.Serà com diu Galionar que en aquests moments, potser algunes paraules es queden dins el cor....

    ResponElimina
  5. El silenci no pot estar tancat. Si és el teu amic encara que no hi hagi barrots ni finestres , sempre estarà al teu costat. Només caldrà que us mireu als ulls, amb un somriure de complicitat...
    El far serà la vostra llar.
    Un petó per tu i un altre pel teu amic silenci.
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Joan sempre és un plaer.
    Quadern de mots tens raó en el que dius...
    Galionar sempre és difícil trobar la mesura justa, silenci i crit...
    montse potser de vegades confonem silenci amb mutisme...
    M. Roser a mi personalment el silenci m'encata, em parla i m'acompanya. El meu amic silenci et dóna les gràcies per pensar en ell...

    Des del far una abraçada de viva veu.
    onatge

    ResponElimina