De la “llibretada...”
Un fum sense foc, un foc sense fum,
una foguera de paraules, una cendra amb accent.
Al trapezi de la vida, una infantesa minvant,
l’adolescència amb la soga al coll.
Riquesa de vida, no és el mateix
que vida de riquesa, massa sovint
no ens importa què volem ser,
ho reduïm tot a una qüestió de preu i diner...
Pel carrer de les preguntes no hi vull passejar,
no m’agrada fer l’autòpsia
per saber sempre el perquè.
Si fa sol, fa sol, i si la lluna ens besa els llavis,
val més fer-ho bé, sense preguntes ni perquès.
Una estampa de l’ahir, combregar de la vida,
mantenir encesa l’espelma del compartir,
estimar i estimar per saber què és morir.
Gaudir de la rosa sense voler-la posseir...
Amb peus de bicicleta anar fent camí,
ni massa de pressa, ni tampoc sense sospir,
cadascú té el seu pas de vida,
el seu camí a seguir...
onatge
Mira, em quedo amb allò que em fa més falta: "pel carrer de les preguntes no hi vull passejar" Jo crec que ja m'hi he passejat massa... alguna resposta he trobat, però mai no són ni certes del tot ni definitives i potser que deixi de passejar-m'hi... al cap i a la fi, tens raó, no cal.
ResponEliminaBona nit al teu far...
Un anar fent, viure i seguir, no hauria de ser tan difícil. Pararé més atenció a la nit quan surti al carrer, i esperaré que la lluna em besi els llavis.
ResponEliminaM'agrada aquest camí, segur que arriba fins al teu far. Una abraçada de caminant.
És veritat cadascú viu la vida al seu ritme, des del que va com una llebre,al que va com un cargol
ResponEliminasempre que tingui un camí per seguir...
Jo amb peus de bicicleta, si el camí és el del far...
Petons que t'arribin tot pedalant,
M. Roser