divendres, 15 de juliol del 2011

Ja no puc escriure...













Ja ho he dit alguna vegada, i sempre hi ha algú que m'ho pregunta... Els poemes i/o intents que publico al blog, no es corresponen amb la data que foren escrits. Aquest també forma part de la "llibretada...".

La
boira embolcalla

les meves galtes, i

entre la boira freda i mullada,

el caliu dels teus llavis,

el far de la teva mirada,

esperances al port del mai més.

Fred a la vida,

no pas vida freda...

La lluna es filtra per entre la boira

com un beuratge per l’esperit.

Els records han deixat

una teranyina de sentiments.

El temps és una clau

que dia a dia va desgastant

les dents, fins que ja no pot obrir

el pany de vida, les gorges del pany.

La boira segueix baixant,

i amb fidelitat em va penetrant.

Sento campanes sense veure-les,

malgrat que no es vegi,

el campanar sempre hi és.

Hi ha coses que són

com una cendra perpètua.

La boira cada vegada és més espessa,

ara veig més coses,

però ja no puc escriure...

onatge

4 comentaris:

  1. Sempre he pensat que explicaves nostàlgies de vivències passades, no donaries l'abast si tot fos ara...
    I referent al poema, si la boira no et deixa escriure, tanca els ulls i escolta les campanes que sempre tens a la vora...donen pau.
    Bon cap de setmana al far,
    M. Roser

    ResponElimina
  2. A mi que m'agrada la boira, temps de reflexió, temps d'escoltar, temps interior, temps de fer volar la imaginació... escriure ? segur que després de la boira hi haurà bona collita.

    ResponElimina
  3. Records, sempre records... ai, la xarxa de la memòria, que tupida es torna, a còpia del temps...!
    Una abraçada.

    ResponElimina