Han passat anys,
temps,
ens coneixem
des
de fa temps, des
d’abans
d’ahir o l’altre...,
sempre
hi ha l’eco
del
teu somriure,
el
mar de la teva mirada
(que
sempre és viatge).
A
la vida sempre hi ha
un
eclipsi, però la lluna
no
ens deixa mai.
El
temps sempre
és
un estel que vola
al
cel de la vida.
La
felicitat no sabem mai
sota
de quina pedra està,
en
quina flor, quins
pètals
vestiran la
nostra
nuesa...
I
vivim i respirem
i
desitgem... i en la
nostra
caducitat volem
compartir,
i el cor batega
i
no som una durícia tosca.
Què
sabem dels anys
i
els calendaris...,
“res
més lluny de
la
meva imaginació”
que
fer ni un resum
ni
un balanç, però sí
parar
taula amb els records
que
sempre mantenen la dolçor
(si
en tenien), i al plat pla,
el
temps viscut lentament,
ens
hem fet grans, que
potser
no vol dir madurs,
però
som nosaltres,
quan
la boira abraçava Montserrat,
i
quan la brisa
era
l’almívar al port...
Que
ha passat amb les cruïlles que
no
ens trobem mai,
però
no calen carrers,
sempre
hi som...
onatge
El temps sempre
ResponEliminaés un estel que vola
al cel de la vida...
I qui és que deixa anar o agafa la corda?
El temps em porta l'eco d'un somriure i el mar d'una mirada...I oblidem-nos del calendari i que
ResponEliminal'eclipsi no ens capgiri la vida...
Que volin estels cap el far.