De la nit...

De la nit
més nit
només t’han
quedat estels
a les mans
i una melangia
que no et retorna
ni la nit ni el dia.
Acluques els ulls
i un calfred
de solitud
t’esborrona el cos.

Aquella nit
et va encerclar
en un eclipsi.
De vegades
et preguntes
si de debò
fou veritat
o només fou un somni.

La nit et va deixar
un mar per navegar...
Ara el poema
és la barca
però et falten els rems,
restes ancorada
al port de la nit.

Però cada dia
hi ha un llevant
que et farà arribar.
Ara abraces paraules
i l’alè del moment.
La nit és un
viatge d’estels.
Però la nit
només és tres
punts suspensius...

Sempre neix un nou dia.
Tot és passatger,
no t’aferris a res,
ni tan sols als records.
Si la ferida
no se’t tanca,
només és senyal
de camí.
De cada llàgrima
en neix un somriure.
De vegades
la soledat és
l’almívar del destí.
En la nit
trobaràs la lluna
voltada de lliris blancs
i del seu pol·len
et germinarà
la felicitat dels anys.

No cal que portis
el cor a la mà,
l’amor et besarà.
Ara estàs absorta
en el conflicte de viure.
Quan el silenci t’acaroni,
llavors parlarà l’amor.
La nit deixarà
de ser un record llunyà,
senzillament ja no

serà...

onatge