Potser només som un interrogant...

Dolor. Dolor anònim perquè ens és aliè. Quan el dolor ens és proper té un altre gust. Quan el dolor ens és proper, de vegades ens paralitza, altres ens esperona a lluitar.

Dolor i més dolor. Ja naixem amb dolor. Dolor és l’absència de benestar ?

Quan sortim al carrer tot –o quasi tot- és tan anònim; cases, persones i vides. Però quan veig el dolor en unes paraules, uns ulls, en una mirada, llavors intento entendre i compartir el dolor, i sinó compartir, ajudar-lo a fer més suportable.

De vegades la vida es fa més portadora si es camina a dos, si es comparteix a dos.

Fred a la paraula. El paper fred. Un poema de gel. El fred és com viure en un hivern permanent. Sense primavera res no pot florir, i sense tardor no podem renovar les fulles.

Entre sol i lluna, el coixí dels dos somnis de vida. Ulls oberts per entendre i enamorar-se de la vida. Camí de pedra o platja de sorra. Núvols de pluja o la vall florida. Temps, sempre temps. El temps és com una besada als llavis de la vida. Quan se’ns acaba el petó, se’ns acaba la besada. Se’ns acaba la collita del temps. Del temps de viure.

Estimar, donar, compartir, sense que el dolor se’ns faci amic. Vent. Destí. Nàufrag del meu mar d’il·lusions. El far del desig. Tocar de peus a terra. Tornar a viure. Tornar a néixer. I viure conscient d’haver nascut. No anar a esperar res, no anar a buscar res, deixar que tot arribi ? No ho sé.

Al carrer de la memòria no és bo tenir-hi massa coses. La memòria de vegades només ens posa plom a les ales i ens impedeix volar. De res no serveix recordar i voler el caliu de la posta de sol d’ahir, mai més no ha de tornar.

Ara es respira un silenci de vida que sembla que no pugui ser: el sol, els arbres, un vent molt suau, els ocells, les flors, el meu cor. Tot té la seva veu, tot té el seu silenci.

A la plaça un rodamón de nom anònim. Tot l’equipatge al damunt. Una americana donada o trobada, uns pantalons sense planxa, la mirada perduda, la set d’una cervesa... Parada a la font, una mica d’aigua per desemboirar la cara. Tot és buit, tot és anònim. Però el rodamón també deu tenir –o tenia- família. També deu tenir cor. I tot un sembrat d’il·lusions al sac del mai més... Ell potser hi va posar el primer peu, però la societat, nosaltres tots l’hem empès al carrer, l’hem despullat de somnis i il·lusions. i li hem negat el pa de l’amor. Les seves despulles només emmarcaran la tristesa, uns ulls morts.

Dolor al cor de l’ésser humà ? O no hi ha ésser humà ? O no té cor ? Encara avui tenim

molts interrogants...

onatge