Els insensibles...

Les orelles sordes no senten

mai el cant de la vida.

N’hi ha que són sords i cecs.

Però a mi m’agrada

respirar la posta del sol,

deixar que la lluna s’assegui a taula,

que el mar canti i escoltar la seva cançó.

Sembrar-me amb la pluja i deixar que

el vent passi les fulles del poema.

M’agrada sentir quan les cicatrius

anuncien canvi de temps...

M’agrada caminar i sentir i sentir

l’olor de la terra després de ploure.

És bonic tenir ulls per

veure el vol dels ocells.

I les mans escultores de la carícia.

El cor és el batec de la soledat,

que unes vegades

esgarrinxa l’ànima,

i d’altres crea el bon clima.

Tenir sempre uns mots als llavis,

i no deixar que la paraula

perdi la flor del diàleg.

Que el silenci passegi per

dintre meu el seu gust.

Ai! que senzill que és viure

i que complicat que ho fan

i nosaltres ho acabem de completar...

Els que esborren camins

amb marges de bona història,

per no construir res, només

caminen trepitjant.

Llegir en veu alta perquè

el llibre senti les nostres pauses.

I gaudir de les nits,

de les que tenen rosa

i de les que tenen espina...

És difícil dir el que m’agrada,

o potser caldria dir

tot el que se m’assenta bé,

que en faig una bona digestió.

Fer un resum sempre és tòpic i fàcil,

però m’agrada tot el

que és senzill i natural.

Els insensibles no senten

res...

onatge