Quan els meus dits
no tinguin carícia
de qui serà el plaer...?
Ni quan els meus ulls
no tinguin llàgrimes
per plorar de felicitat...
I la soledat no trobi
el seu eco en els meus mots?
On serà la pregunta
o senzillament no hi
haurà pregunta
perquè tot és o no és,
malgrat que de vegades ens sembla...
Quan el meu cor mut
de concert de sang,
ningú no podrà estimar
per mi ni en nom meu...
El jo no té mai sinònim.
Quan jo no tingui ulls,
ni veu ni mans per
aquest món, els poemes
seran un vaixell de paper
al mar dels sentiments en el
que molts encara us hi
haureu condemnat a viure...
Però el meu repòs cansat
estarà pel damunt de l’accent del poema.
Ara sóc vida de vida
camí d’una altre vida,
que quan hi arribi engendrarà
nova vida, dins el
desconcert humà de la
gran composició
dins de la descomposició.
entre les sabatetes del nou nat
i les botes del difunt,
tot el bagatge.
Les bones collites
i les males anyades.
Tot el ritual cíclic de la vida.
Només sóc un fruit amb data de caducitat.
Amb dolçor i amargor
de punt i final...
onatge
onatge... en això si que tots som iguals... tots tenim data de caducitat. una data de caducitat sorpresa que no sabem mai quan serà! :) bon cap de setmana... amb dolçor
ResponEliminaQuan els teus dits ja no tinguin carícia, el no plaer serà de qui l'hauria de rebre, naturalment. L'amor el trobarà a faltar qui el rep. Tu ja no t'assabentaràs de res; el plor quedarà en els altres, i els bons records també. Així que a la vida una gran riallada, i a no patir pel que és inevitable.
ResponEliminaUna abraçada de matí gèlid!
Esperem que no perdem mai totes aquestes sensacions. Sense elles deixem de ser persones.
ResponElimina