dimarts, 16 de novembre del 2010

A la tomba temps verge...


A la tomba temps verge...

amb els llavis closos.

Alegries sense llum.

Il·lusions que mai

no estaran al punt.

Les flors de fora, el seu pol·len

mai no traspassarà

la tomba per entrar i fecundar.

El temps ja no té pressa.

En el gran buit tot és ple.


Dins de la tomba

ni fred ni calor...

Cada cuc és un poema

i el gran menú és

la poesia sencera.

Les llàgrimes fan créixer

la molsa damunt del nom

gravat a la pedra.

El vent hi escombra

les fulles de tardor.

La primavera fa

trempar les flors...

L’hivern ho arronsa tot.

L’estiu molta vida,

també males olors...

A la porta del cementiri

horari d’atenció al públic.

Tanquen abans no es pon el sol

perquè tothom torni

aviat a casa...

I els que fa segles que esperen

la resurrecció de la carn.


Dins de la tomba

un talonari caducat

a la butxaca.

Un xec signat que

cap cuc no pot cobrar...

Ara les dreceres de mal viure

totes han fet un camí de llibertat.


Dins de la tomba

cada cuc bressola

un pessic de carn.

I amb la descomposició

ja no falta cap peça

per la gran composició.


Dins de la tomba

la gran calma només

és trencada pel desig de viure...

El colom amb la pau al bec,

ara reposa damunt de la tomba.

Cada carícia ja és un record

que no fa l’eco enlloc.

El camí ja no té creu de terme,

ara tot és llibertat.

Ara el faristol de la vida

hi ha totes les cançons,

només hi falta la veu...


Dins de la tomba,

ara els ulls ja no tenen

mirada ni de desig ni de por.

La sang ja no brinda

ni dóna galop a la vida.

Ara el gran foc

amb mans de flama

acaricia el cos...

La força de l’ésser

ha naufragat.

Ara ja no hi ha port,

ni mar ni destí.

Ara el somriure és un fòssil

difícil de veure.

Aquelles mans amb frisança

ara ja han perdut

tota esperança.


Dins de la tomba

el gran poema ha anat


desgranant els mots...


onatge


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada