Les estrelles
aterren al meu coixí
mentre dormo, però
quan desperto encara
n’hi ha una. La lluna es retalla...
en el cel del somni.
L’onatge fa navegar el poema.
Els mots es lleven
eixerits com un pèsol.
Els peus s’aferren amb deu dits
al camí de viure.
Sense sabates de plom,
sense roques a l’esquena...
El just equipatge per no fer
un viacrucis a la consciència.
Empeltar llibertat, que
sempre en florirà algun fruit.
No deixar que la por
em faci ser covard.
Amb la mà resseguir
el dibuix d’un cos,
i amb la mirada escriure
el poema a dos.
Que les llàgrimes
siguin de felicitat,
i que fertilitzin quan
hagin de fertilitzar.
No patir cap amonestació
de creença o religió.
onatge
Els cels dels somnis sempre són tan engrescadors...
ResponEliminaNo sé com pots conservar l'humor, la veritat...
ResponEliminaHola noves flors, és veritat, què faríem sense somnis...?
ResponEliminaDes del far una abraçada amb barretina.
onatge
Hola zel, més aviat és l'humor que em conserva a mi...
ResponEliminaDes del far una abraçada amb barretina.
onatge
Hi ha somnis molt saludables. Aquest en concret és per viure'l.
ResponEliminaUna abraçada.