dijous, 18 de novembre del 2010

L'onatge fa navegar el poema...


Les estrelles

aterren al meu coixí

mentre dormo, però

quan desperto encara

n’hi ha una. La lluna es retalla...

en el cel del somni.

L’onatge fa navegar el poema.

Els mots es lleven

eixerits com un pèsol.

Els peus s’aferren amb deu dits

al camí de viure.

Sense sabates de plom,

sense roques a l’esquena...

El just equipatge per no fer

un viacrucis a la consciència.

Empeltar llibertat, que

sempre en florirà algun fruit.

No deixar que la por

em faci ser covard.

Amb la mà resseguir

el dibuix d’un cos,

i amb la mirada escriure

el poema a dos.

Que les llàgrimes

siguin de felicitat,

i que fertilitzin quan

hagin de fertilitzar.

No patir cap amonestació


de creença o religió.


onatge

5 comentaris:

  1. Els cels dels somnis sempre són tan engrescadors...

    ResponElimina
  2. No sé com pots conservar l'humor, la veritat...

    ResponElimina
  3. Hola noves flors, és veritat, què faríem sense somnis...?

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  4. Hola zel, més aviat és l'humor que em conserva a mi...

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  5. Hi ha somnis molt saludables. Aquest en concret és per viure'l.
    Una abraçada.

    ResponElimina