dimecres, 17 de novembre del 2010

A la teva esquena mistica...


A la teva esquena mística

hi escric el poema. Mística

perquè sempre no veu el sol.

A la guillotina dels desenganys

encara hi ha sang.

La lluna vol cicatritzar

la ferida de la flama.


Tu i jo

tenim un abecedari de carícies.

Amb la meva cal·ligrafia

t'escric el poema,

teu és l'accent.


Els teus llavis

són el pentagrama del desig.

Temps curt

quan la flor de l'amor.


Les meves mans,

indòmites en l'aventura

del teu cos.

Jo imperfecte

en un món imperfecte.

No tinc temences,

tinc realitats i el vent

de l'ara i aquí.


Brogit

quan els records em

neden pel cos.

Feliç

ara que som dos...


onatge

5 comentaris:

  1. Que duri aquesta felicitat de ser dos, onatge, i que inspiri molts més poemes com aquest.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Un sentiment perfecte que brolla d'éssers imperfectes com som els humans, si, felicitats Onatge perquè no és res fàcil ser dos.
    Bona nit i bona pluja

    ResponElimina
  3. Cada dia emsorprens, estimat Onatge. Trenes les paraules i els sentiment d'una manera tan meravellosa que em quedo corgelada sense ser capaçde fer-te cap comentari.

    Magnífic el fragment :"No tinc temences,/tinc realitats/i el vent de l'ara i l'aquí."

    Mervellós tot el poema i saps què em sorprèn més? Que n'arribarà un altre i em deixarà tan corpresa com aquest.

    Des de la cala, una ràfega de vent de coratge.

    ResponElimina
  4. Quina sensació tan dolça ha de ser rebre l'escritura de carícies sobre la pell.

    Sempre tan tendre!

    ResponElimina
  5. Galionar, Martona, ANNA i Mònica, gràcies per les floretes, però com sempre dic, les paraules sempre hi són, jo només les embasto amb fil de sentiments...

    Des del far abraçades.
    onatge

    ResponElimina