A la teva esquena mística
hi escric el poema. Mística
perquè sempre no veu el sol.
A la guillotina dels desenganys
encara hi ha sang.
La lluna vol cicatritzar
la ferida de la flama.
Tu i jo
tenim un abecedari de carícies.
Amb la meva cal·ligrafia
t'escric el poema,
teu és l'accent.
Els teus llavis
són el pentagrama del desig.
Temps curt
quan la flor de l'amor.
Les meves mans,
indòmites en l'aventura
del teu cos.
Jo imperfecte
en un món imperfecte.
No tinc temences,
tinc realitats i el vent
de l'ara i aquí.
Brogit
quan els records em
neden pel cos.
Feliç
ara que som dos...
onatge
Que duri aquesta felicitat de ser dos, onatge, i que inspiri molts més poemes com aquest.
ResponEliminaUna abraçada.
Un sentiment perfecte que brolla d'éssers imperfectes com som els humans, si, felicitats Onatge perquè no és res fàcil ser dos.
ResponEliminaBona nit i bona pluja
Cada dia emsorprens, estimat Onatge. Trenes les paraules i els sentiment d'una manera tan meravellosa que em quedo corgelada sense ser capaçde fer-te cap comentari.
ResponEliminaMagnífic el fragment :"No tinc temences,/tinc realitats/i el vent de l'ara i l'aquí."
Mervellós tot el poema i saps què em sorprèn més? Que n'arribarà un altre i em deixarà tan corpresa com aquest.
Des de la cala, una ràfega de vent de coratge.
Quina sensació tan dolça ha de ser rebre l'escritura de carícies sobre la pell.
ResponEliminaSempre tan tendre!
Galionar, Martona, ANNA i Mònica, gràcies per les floretes, però com sempre dic, les paraules sempre hi són, jo només les embasto amb fil de sentiments...
ResponEliminaDes del far abraçades.
onatge