Les llàgrimes no faran florir una corona d’espines...

Quan arriba la nit no sé què em passa,

obro portes i finestres i em poso a volar.

Les llàgrimes no faran florir una corona d’espines.

Ni les espines faran néixer

una llàgrima de felicitat.

Anem fent el camí mentre anem caminant,

però sempre hi ha sortides per deixar el camí.

Ningú no té dret a escombrar les idees de ningú.

De vegades només som

solidaris en el dolor del moment.

Però la ferida sempre queda,

i només es tanca amb solidaritat.

La lluna sempre és solidària

amb els romàntics i amb els llunàtics.

La nit és com el respirar del dia.

Si em posés a fer balanç de la maldat dels homes

no acabaria mai, sempre em faltaria paper.

Sembla que gaudeixin sacrificant vida,

sacrificant llibertat,

innocència, amor, somni, quan dic sacrificar

vull dir degollar, assassinar,

matar, i tornar a matar.

Jo vull ser ric, tenir la

riquesa de poder mirar el mar,

acaronar una flor, besar el somni,

respirar l’alenada de l’amor, i que la

rosada d’estimar m’accentuï el poema.

Potser sí que és massa demanar en un món

dominat pel diner, la guerra, l’odi i esclavitzat

per les religions, i la creu continua sent

el martell per anar clavant

claus a la bona consciència.

Els homes són els grans depredadors...

Però ara és nit, és temps de bona flama,

temps de lluna plena, temps de concert de silenci.

El bon temps interior comença per no escoltar

tant la ràdio, llegir menys els diaris,

així tot es destil·la més en estat pur...

onatge