I després de forjar la tendresa vam esdevenir...
Som desig
de cos present.
La tendresa
en flama
ens encén
en foc...
Amb llavis humits
beso la teva solitud.
M’aturo al vers
dels teus pits.
Al teu poema
de dona i cerco
la teva metàfora.
Estem units
per voluntat pròpia.
onatge
Quan t'hi poses ets una màquina poètica, onatge.
ResponEliminaAquest encara m'agrada més que l'altre... molt intens.
Tendresa i passió convinen molt bé en l'exaltació de l'amor.
ResponEliminaOnatge, éspossible que ens coneguem? És possible que tingui uns llibres que em vas deixar fa uns mesos? Un d'ells es La Filosofia Perenne, de Huxley.
ResponEliminaAixí és bonic, per pròpia voluntat, a gust, amb el cor.
ResponEliminaPodem ser desig de cos present, o de cos absent. El pensament vola molt ràpid, sense aturador, i el desig sempre és allí: present, absent, somniador...
ResponEliminaDes de Sinera,
De vegades la solitud de cos present pot menjar el desig...
ResponEliminadesig de cos absent desig de cos present i desig de cos passat....molt desig en tots cas i que no manqui mai
ResponEliminaPoemes de mitjanit...
ResponEliminaquin goig
quin desig!
Per voluntat pròpia tot està bé, onatge, sigui amor, sigui patria, sigui llengua, sigui posar tants poemas en un sol dia. Ens dones molta feina, eh? Però la fem per voluntat pròpia, i amb molt de gust.
ResponEliminaUna abraçada.
Carme, Pilar, Slayero, zel, Maria Consol, Cèlia, Elfreelang, Joana i Galionar, GRÀCIES per la vostra amistat per voluntat pròpia i de desig present...
ResponEliminaSlayero, no sóc qui et va deixar els llibres, però si els has llegit, torna'ls, ja veuràs com la persona et confirmarà que no sóc jo...
Des del far bona nit...
onatge