diumenge, 27 de novembre del 2011

Fil d'atzar...













Un intent de poema de la llibretada...

Les parpelles eren un núvol gris
damunt dels meus ulls,
la meva mirada esdevenia grisa.
L’horitzó és unes flors llunyanes,
pètals i pol·len tot al vent,
el mar és tan gris que no
té rutes ni far, la sorra
és un desert vivent.

De cop tots els silencis interiors
es van aturar, ni eco ni silenci.
El dia passava de tenir vint-i-quatre hores,
a no tenir-ne cap, ni hores ni temps,
tot és com un temps pla.
La malaltia ha envaït
el nostre sembrat de vida.
Les il·lusions tenen la dalla del mal
damunt del cap, tot penja d’un fil d’atzar...
onatge


4 comentaris:

  1. L’horitzó és unes flors llunyanes,
    pètals i pol·len tot al vent.

    ResponElimina
  2. De vegades el temps s'atura en un racó...

    ResponElimina
  3. “Tot penja d’un fil d’atzar”... o de les Moires del destí, que amb saviesa no deixen res a l’atzar i et porten pel millor camí.

    ResponElimina
  4. Interessant això del temps pla...Però el mar si que té un far, on sovint i viatgen sentiments seguint els ecos del silenci...
    M. Roser

    ResponElimina