dilluns, 1 de febrer de 2010

Mans i sorra.

Mans i sorra i el temps
que no basteix un castell.
Terra i vent, i la soledat
que és com el cant dels ocells.
Sol i nu sense fred, només vida.
La paraula és diàleg amb mi mateix.
Silenci, no diguis res, he dit silenci.
De silenci en sóc ric,
aquest tresor no me'l
podrà robar ningú.

Respiro i com un poema
el respir escriu en l'aire.
Sense sol les roques són grises,
la sorra sembla un tapís.
A la sorra el teu nom escrit en gris.


El rellotge és un mal invent,
només jo sé del meu temps...
Com l'escultor amb escarpa i martell
vaig esculpint els meus sentiments.
Però ara sol amb sorra entre les mans,
sol amb mi mateix...
Omplo una copa d'aigua de mar,
i la deixo reposar, en trec la sal,
la sal pels sentiments i l'aigua
per humitejar els llavis.
Els peixos em miren
amb ulls de curiositat,
no baden boca...
Em sento reposar damunt
de les onades.


onatge

2 comentaris:

  1. Ets ric en silenci i amb paraules, que n'ets mestre!

    ResponSuprimeix
  2. Hola Cèlia m'has fet sortir els colors... No sóc mestre de res, deu ser la teva Transparència quan passo per Cala lluna...

    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix