dimarts, 9 de febrer de 2010

Al paisatge dels sentiments...


Al paisatge dels sentiments.
Sol, converso amb la soledat,
els dos estem sols.
Al paisatge dels sentiments
hi tinc una vall
i més d’un riu...,
rius i sequeres, flors a la primavera,
hi tinc sembrats de lluna
i llaurats a ple sol.

Al paisatge dels sentiments
Hi tinc un mar de vida
i de tota la vida,
hi tinc poemes que no han florit,
d’altres que han florit massa,
és una postal canviant.
fruits madurs que són poesia als llavis
i un bàlsam pel pit.

Al paisatge dels meus sentiments
només hi sóc un cor bategant
amb sang de caducitat final...,
hi sóc el respir i l’insomni.
Tinc la parsimònia de veure
com el temps regalima els segons...
El temps va dibuixant la seva empremta
a la pell més suau i el cor més ardent.

Al paisatge dels sentiments
mussols de la nit i del dia...,
de la font de la soledat
sempre en cau un rajolí,
sempre hi ha set
i uns llavis humits...


onatge

6 comentaris:

  1. Ara mateix no sabria com descriure el pasiatge dels meus sentiments, mai no m'ho he plantejat així, però no deixa de ser tot un repte. M'ha agradat.

    ResponSuprimeix
  2. Jo tampoc en sabria... Però m'agrada la teva manera... :-)

    ResponSuprimeix
  3. Teniu raó, parlar un mateix del paisatge dels sentiments, no és fàcil.

    Salut.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Potser el paisatge dels nostres sentiments és el que anem dibuixant dia a dia, amb poemes i mots, amb versos i paràgrafs, i que dóna a conèixer la nostra vall interior amb força més nitidesa de la que, de vegades, nosaltres mateixos ens pensem...

    ResponSuprimeix
  5. galionar estic convençut que quan escrivim diem més coses de les que ens sembla. Ja ho deia l'àvia: déu nos en guard d'un ja està fet -escrit...-.

    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. tenir un mar dins del propi paisatge és un luxe! I encara hi guardes nous poemes que brollen de les fonts boscanes interiors!

    ResponSuprimeix