dilluns, 5 de setembre del 2011

Tarda de diumenge.














Les portes tancades
les finestres obertes
darrere les persianes
la veu del piano
unes sabates pel carrer
l’aire dels records
el fruit del teu cos
la meva absència d’home
i tu la dona-persona
ets el vers al poema
de la vida la metàfora
de cos present la penyora
el fred dels meus llavis...
(aquest poema va quedar inacabat per la picada d’un mosquit...)

onatge


6 comentaris:

  1. Maleïda picada! ;)
    Una abraçada i un manadet d'alfàbrega!

    ResponElimina
  2. Des de quan et deixes véncer per un insecte per molt tigre que sigui? Vinga, segur que el felí de la foto d'un cop d'urpada se'l va cruspí! M'encanten els moixets, quan vivia en una planta baixa me la va ocupar una gata satvatge embarassada i vaig conviure durant anys amb tota una generació de gats, tots amb caràcters ben diferents i marcats...
    Ah! i a aquest poema no li cal pas cap final diferent al que ja té... així ens permet sommiar-ne la continuació a nosaltres.
    Una abraçada!!

    ResponElimina
  3. Ventafocs, quina olor l'afàbrega.

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  4. Violant quan va entrar el mosquit la gata estava criticant un poema meu...

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  5. Jordi, un HORROR més...

    Des del far salut.
    onatge

    ResponElimina