Aquest intent de poema està basat en un fet real. Coneixia a la mare i la tristesa a l’església era més gran que el campanar. El vaig escriure mentalment durant la cerimònia.
El fill de deu anys
es va llevar
i va trobar
-amb el llenguatge dels vius...-
la seva mare freda.
L’església estava
plena de gom a gom.
Damunt del taüt
un ram de roses blanques,
tal vegada n’hi havia
quaranta, l’edat
de la difunta,
la mare del fill.
El fill s’aguantava
el cap a l’espatlla
de l’àvia, no plorava,
senzillament estava absent.
No sé si la via
és injusta, però
la mort sempre
es fa les paus...
El sol encara no
ha mustiat les roses
i el fill ja viu
en el gran buit...
onatge
Fou tot un plaer.
ResponEliminaSalut i Terra
Aquest buit omplirà un trosset del seu cor i la seva ànima per sempre més. A mi se'm va morir el pare quan jo tenia onze anys. En tinc quaranta-u i encara no he resolt del tot el dol: dubtes, interrogants, càrrecs de consciència...
ResponEliminaMe'n recordo que em feia vergonya mostrar els sentiments de tristesa que m'envaïen i feia veure que no m'afectava i m'amagava darrere les pàgines d'un llibre que duia dibuixat a la portada un dinosaure verd, m'empassava la pena i quan sentia que ja no podia resistir més aquell nus a la gola que m'ofegava me n'anava a algun lloc aïllat per poder desfogar-me sense que ningún hagués de compadir-se de mi
Coi de poema...
realment dura la mort, injusta sovint massa sovint... pel que se'n va i pels que es queden.
ResponEliminaEn fi onatge, cal mirar endavant oi ?
gràcies per compartir i per la teva amabilitat
una abraçada
joan
Francesc, el plaer va ser meu i la paciència vostra. Llàstima del poc temps per part meva.
ResponEliminaDes del far una abraçada a l'Aleixa.
onatge
Hola Violant t'entenc. Hi ha haver una època que semblava que els sentiments profunds s'havien de reprimir. Jo sempre he cregut que plorar fertilitza l'ànima.
ResponEliminaQuan el meu pare va morir tenia 56anys, jo tenia 19 anys, un germà de 17 i un altre de 7...
El cas d'aquest nen el recordo molt bé, se'm va quedar gravat, ell tenia 9 anys, havia anat a despertar a la seva mare al sofà, i ja era freda... En fi...
Des del far una abraçada amb barretina.
onatge
Hola Joan, sempre he pensat que ens eduquen més bé o no tan bé per a la vida, però la mort cada vegada l'han covertit amb més tabú i més anònima..., com si mai no ens hagués d'arribar...
ResponEliminaDes del far salut.
onatge
Un episodi d'una gran tristesa...La mort, sempre que si veu implicat algun infant, ens corprèn molt més que en circumstàncies normals.
ResponEliminaM'imagino l'escena amb el so de les campanes de fons i el pobre nen que no troba resposta a la pregunta, per què m'ha deixat la mare? Potser alguna àvia l'acotxarà a la nit, intentant omplir un buit impossible, impotent per no saber com ajudar-lo i pensant que encara no era el moment...
I com se li explica a una criatura que la mort forma part de la vida , en uns moments tan dolorosos...?
Petons,
M. Roser
Maria Roser, la cara d'aquell infant se'm va quedar gravada, no entenia perquè no tenia mare, qui l'hi havia robat la mare per sempre....
ResponEliminaDes del far petons mar enllà.
onatge