dimecres, 7 de setembre de 2011

De cos present...










La tramuntana
ja no du cap somriure,
s’atura la vida
quan lapidem
els sentiments
i no vivim ni
respirem amb ells...

M’he fet gran
que no vol dir madur.
S’ha apagat el
somriure d’una
mirada, la dansa
d’un poema,
l’alè que duia
pètals de flors.

Ara al far
només hi arriba
la sal del mar,
l’onatge sense diàleg,
la companyia
de les gavines,
el sol i la lluna,
els núvols sense pluja,
la calma del pensament
no pas el del cor...

Tot s’ha fet roca.
El vaixell de l’enyorança
ha quedat ancorat
a la platja de l’absència.
la tristesa mai
no queda en testament,
sempre és de
cos present.

Ara el poema
és una espina,
una ferida de silenci,
un estel sense vol,
un oblit a la sang...

De cada foc
sempre en queda
el caliu d’una flama,
de cada somni
una espurna
de realitat.

Cada set té
la seva font...
aa
onatge


2 comentaris:

  1. Cada font té el seu doll de tristesa també!

    ResponElimina
  2. M'agrada això de "la tristesa sempre és de cos present"...I no sé perquè els millors poemes s solen fer des d'aquest sentiment...
    Espero que un petó també arribi al far,
    M. Roser

    ResponElimina